Girona, la repressió fet a fet

El procés de desallotjament dels Químics. A mitjan febrer del 2000 va arribar al Casal Popular Els Químics l’ordre de desallotjament dictada per la jutgessa Montserrat Bastit del Jutjat d’Instrucció núm.7, a instàncies de la denúncia de la immobiliària NECSO per tal d’executar sobre el Casal un pla urbanístic especulatiu d’habitatges d’alt estànding amb el corresponent vistiplau de l’Ajuntament de Girona.

La reacció davant de l’amenaça de desallotjament va aconseguir mobilitzar bona part dels col·lectius i organitzacions de la ciutat i va fer que l'assemblea assumís durant el mes i mig de resistència un ritme diari d’activitats i que es garantís la defensa del Casal durant les vint-i-quatre hores. Des de l’ordre dedesallotjament van multiplicar-se les mostres de suport (50 adhesions d’organitzacions al manifestcontra el desallotjament) i les accions de protesta (a l’acte d’inauguració de campanya del PSC, pancarta al pont de pedra, al ple de l’Ajuntament...).

Paral·lelament, va utilitzar-se la via judicial per intentar aturar el desallotjament i es va presentar un recurs de reforma contra l’ordre de desallotjament. El dia 30 de març a 3/4 de sis de la matinada els mossos d'esquadra entraven als Químics; el dia abans al vespre, la jutgessa Montserrat Bastit havia desestimat el recurs contra l'ordre de desallotjament. El desplegament policial era desproporcionat: un centenar d'antiavalots dels mossos d'esquadra i una desena de policies municipals ocupaven el carrer dels Químics. Els mossos van introduir-se per una finestra a l'interior del Casal i en van fer sortir, després d'identificar-les, les 11 persones que en aquell moment hi havia dormint. Cap a les 7 del matí ja hi havia més de cent persones concentrades protestant pel desallotjament. L'actitud de les forces repressives va ser de provocació constant, primer la policia municipal i després els antiavalots van carregar brutalment diverses vegades fins a aconseguir un balanç de 8 persones que van haver de rebre assistència mèdica i incomptables contusionats. Els mossos d’esquadra van intentar impedir amb una trucada telefònica que la Creu Roja enviés l'ambulància que s'havia hagut de sol·licitar per atendre els ferits. L’alcalde Nadal, declarava a la premsa des del lloc dels fets que s’acabava de restaurar l’estat de dret. El mateix dia van presentar-se al jutjat de guàrdia 7 denúncies per lesions contra els mossos d'esquadra; la sentència del jutjat núm. 4 sobre aquestes denúncies va absoldre els mossos d’esquadra.
La resposta al desallotjament va ser massiva. L'endemà una manifestació convocava set-centes persones, i un bon nombre d'organitzacions, sota el lema "Cap desallotjament sense resposta ", amb accions de protesta davant dels jutjats i de l'Ajuntament. Mentrestant les activitats programades pel Casal se celebraven a la Plaça Catalunya. Cinc dies després, una concentració de protesta agrupava 100 persones sota la pluja davant del ple de l'Ajuntament mentre s'abocaven davant la porta runes de l'enderroc dels Químics. I, finalment, 10 dies després del desallotjament i exactament un any després de l'okupació dels Químics, 200 persones en cercavila responien amb una nova okupació, la de l’allò que esdevindria el Casal Popular Les Tines. Les accions de protesta van comportar que s’obrissin diligències penals per la pintura abocada a les escales dels jutjats, per les bosses d’escombraria que es van llançar a la porta de l’Ajuntament i per uns cartells suposadament amenaçadors en què apareixia la imatge de la jutgessa Montserrat Bastit entre d’altres acusant-los de ser “culpables de l’enderroc dels Químics”.
L’èxit de les mobilitzacions i el sentiment generalitzat d’indignació que havia generat la violència policial en el desallotjament van provocar en l’estratègia de les institucions de poder un punt d’inflexió: més repressió per tal que no torni a ser possible articular mobilitzacions àmplies i combatives. Això és, com es demostra en els apartats que segueixen, que s’obrin diligències penals pels fets més insignificants, que la fiscalia prengui un paper actiu demanant que tots els processos s’instrueixin fins al final i que l’actuació policial esdevingui més arbitrària i més brutal que mai.

La desfilada militar

La tímida mobilització a Girona contra la desfilada militar de Barcelona és un clar exemple del clima de repressió viscut en aquesta època a la ciutat. Les mobilitzacions van consistir en una concentració davant del govern militar en què es va llançar pintura a la façana. Aquesta petita acció va comportar la infiltració d’un policia de paisà a la concentració intentant provocar aldarulls, l’obertura d’unes diligències penals amb posterior declaració i instrucció, assetjament policial a l’imputat i els seus companys i companyes de pis durant un parell de dies i, finalment, uns joves registrats il·legalment i multats amb 15000 ptes. cadascun per “portar cartells il·legals dins la motxilla” quan es dirigien amb un pot de 25kg de pintura a pintar un mural “autoritzat” contra la desfilada.

Un desallotjament, una altra okupació

El mateix dia de l’okupació del CP les Tines, el dia 7 d’abril del 2000, la policia municipal de Girona fa un treball exhaustiu de recerca del propietari de l’immoble i un cop el troba arriba a pressionar-lo tant que José Riera -amb el darrer alcalde franquista de Girona com a advocat- acaba presentant dues denúncies, l’una als jutjats de guàrdia de Girona i l’altra, ningú no sap perquè, als de Barcelona. El Jutjat d’Instrucció núm. 5 de Girona, dicta ordre de desallotjament el dia 11 de maig.

Immediatament l’assemblea del Casal Popular respon amb actes de protesta que la policia utilitzarà per obrir nous processos penals: el dia 13 de maig a la inauguració oficial de "Girona, temps de flors" es desplega una pancarta contra l’ordre de desallotjament i es llança un plat de nata a l’alcalde mentre pronuncia el discurs inaugural; un jove acaba imputat per atemptat a l’autoritat (la pena podria ser de 4 a 6 anys de presó); el dia 14 de maig es desplega al campanar de la catedral una pancarta de 25 metres en què es llegeix “Prou desallotjaments”, els mossos d’esquadra intervenen ràpidament despenjant la pancarta però no aconsegueixen practicar cap identificació. Hores després, tanmateix, els mossos d’esquadra instal·len una sucursal de comissaria a l’interior de l’Ajuntament i, durant mitja hora, totes les persones que circulen pel centre de la ciutat i que, a parer dels mossos, tenen alguna vinculació amb les Tines, són segrestades i retingudes il·legalment al pati de l’Ajuntament. L’operació-represàlia no acaba fins que s’aconsegueix muntar una concentració davant de l’Ajuntament; òbviament els joves són alliberats sense ni tan sols haver estat detinguts oficialment. Paral·lelament s’utilitza la via legal per defensar el casal, 27 persones que es declaren usuàries del Casal presenten recurs contra l’ordre de desallotjament. El jutge Albert de los Cuetos estima el recurs, a petició de la Fiscalia, de manera que l’ordre de desallotjament queda sense efecte i es recomana a José Riera utilitzar la via civil.
Però això no satisfà en absolut els poders repressius, el mes de juliol, i aprofitant que s’incorpora el jutge titular al Jutjat d’instrucció nº5, el magistrat Hugo Novales, decideix de manera totalment arbitrària desestimar el recurs que ja havia estat acceptat i dictar una nova ordre de desallotjament penal i immediata contra el Casal Popular que mai no s’arriba a notificar als usuaris i usuàries del Casal.
Per sorpresa el dia 23 d’agost es consumarà el desallotjament i, com veurem, les 27 persones que havien recorregut la primera ordre seran imputades 3 mesos després a petició de la Fiscalia per un delicte d’usurpació.

Una altra setmana tràgica

L’última setmana del mes d’agost del 2000 i aprofitant la desmobilització habitual del mes d’agost, s’acumulen una sèrie d’intervencions violentes protagonitzades pels mossos d’esquadra de Girona, reforçats per la Brigada Mòbil d’Antiavalots amb seu a Barcelona, que acabarà amb un balanç total d’11 ferits i ferides, 6 detencions i 10 imputats i imputades en causes penals.
El diumenge 20 d’agost Maulets convoca una concentració antitaurina davant de la plaça de Braus de Girona que és seguida per una cinquantena de persones. Durant la concentració un grup de seguidors taurins, entre els quals hi ha el cap de seguretat de la plaça, insulta els concentrats i agredeix dues persones que presenten denúncia immediatament. L’atestat de la patrulla de mossos d’esquadra que era accidentalment al lloc dels fets recull així els incidents.

El dimecres 23 un centenar de mossos d’esquadra i policies municipals entren al Casal Popular les Tines de matinada. Els mossos d’esquadra agredeixen la vintena de joves que s’hi concentren colpejant-los brutalment quan aquests estan asseguts a terra bloquejant el pas a un camió que intentava accedir a l’interior de les Tines. 8 dels joves han de rebre assistència mèdica i presenten denúncia al jutjat d’instrucció núm. 8, al·legant a més, la il·legalitat del desallotjament, que no havia estat notificat intencionadament, de manera que situava els usuaris i les usuàries del casal en una indefensió total.
El mateix dimecres al vespre un dels joves que havia estat agredit pels mossos d’esquadra i que havia presentat denúncia -X.N.- és detingut al centre de la ciutat per una brigada mixta mossos d’esquadra-policia municipal de paisà després d’haver-lo seguit durant tot el dia. XN passa la nit a comissaria, i durant tota la nit hi ha una concentració a la porta, i no és alliberat fins a les 12 del migdia de l’endemà després d’haver declarat davant de la jutgessa Isabel Soler del Jutjat d’Instrucció núm. 1, sota la imputació d’haver agredit amb el resultat de lesions 2 mossos d’esquadra durant el desallotjament de les Tines, i amb la mesura cautelar de presentar-se dues vegades al mes als jutjats.

Aquell matí mateix, el propietari de la Plaça de Braus de Girona, presenta davant del jutjat d’instrucció núm. 8 de Girona denúncia contra 4 persones amb noms, cognoms i domicili, per haver insultat, amenaçat i maltractat la seva filla Eva Alcalde. Tal com es va haver de reconèixer al judici de faltes corresponent, tot responia a un muntatge policial, perquè tres dels denunciats i denunciades (militants de diversos moviments de la ciutat i entre ells XN) ni tan sols eren a la concentració i les identitats havien estat facilitades pels mossos d’esquadra. Curiosament, tanmateix, el jutge no va permetre que l’interrogatori aclarís en quines obscures circumstàncies s’havien facilitat les dades que figuraven a la denúncia.

El diumenge següent, 27 d’agost, i sota el lema d’ “alerta antifeixista”, una quinzena d’organitzacions convoquen una altra concentració davant de la Plaça de Braus, 200 persones. Apareix un grup feixista organitzat d’unes cinquanta persones. Les càrregues dels antiavalots dels mossos d’esquadra dispersen amb pilotes de goma i cops de porra els i les manifestants antitaurins; un grup que resisteix a pocs metres de la plaça de braus rep els impactes dels objectes que llancen els feixistes protegits pels antiavalots dels mossos d’esquadra. Dos antitaurins han de rebre assistència mèdica per les càrregues policials que segueixen als voltants de la plaça durant dues hores. Els mossos detenen tres antitaurins/es. Es produeix una concentració espontània davant de la comissaria, mossos de paisà detenen dos companys -entre ells, XN- quan s’interessen pels detinguts. Es fa una roda de premsa i es presenten habeas corpus pels dos darrers detinguts/des que els són denegats. Concentració als jutjats a mitjanit, es despleguen els antiavalots; assemblea i concentració durant tota la nit a comissaria fins que els mossos d’esquadra es veuen obligats a alliberar els detinguts a les 6 del matí.

El ministerio de ciencia y tecnología inverteix a la UdG (en policia)

El 2 d’octubre del 2000 s’inaugurava el curs acadèmic 2000/2001 a la Universitat de Girona, i el rector havia decidit convidar-hi la ministra gironina de Ciència i Tecnologia del govern del PP, Anna Birulés. El campus del Barri Vell va quedar tallat a la circulació i ocupat literalment per les forces de seguretat, que comptaven amb franctiradors a les teulades, antiavalots i una amplíssima gamma de policies de paisà. Diversos col·lectius d’estudiants van convocar una concentració de protesta a la plaça Sant Domènec per tal d’expressar la disconformitat d’un important sector dels estudiants a la política privatitzadora dirigida per aquesta ministra. La concentració va reunir unes 700 persones a les escales de l’Aula Magna. Abans de començar l’acte inaugural, Anna Birulés havia d’accedir a l’Aula Magna i en lloc d’entrar per un dels altres accessos va decidir que volia “paseillo” de les autoritats per les escales que ocupaven els i les estudiants. Un important contingent de mossos d’esquadra es va encarregar d’apartar amb empentes, coces i cops de puny, els i les estudiants que hi protestaven. Immediatament després, un cordó de seguretat de la policia va impedir el pas als i a les estudiants amb reiterades agressions per part dels mossos d’esquadra que van allargar-se fins al migdia. Aleshores i ja acabat l’acte, els concentrats i les concentrades van decidir traslladar-se a la Facultat de Lletres (edifici contigu a l’Aula Magna) per intentar manifestar el seu rebuig en el transcurs del piscolabis per a autoritats que tenia lloc al claustre d’aquesta facultat. Tot i que la ministra ja havia abandonat el campus del Barri Vell amb cotxe i que les autoritats s’havien traslladat de nou a l’interior de l’Aula Magna, els mossos d’esquadra van impedir, fent ús d’una violència brutal a l’interior de la facultat, l’accés dels i de les estudiants al claustre. Immediatament i just el contrari del que va passar a l’Autònoma, va començar una campanya mediàtica d’abast estatal de reescriptura dels fets de manera que els agredits esdevenen agressors i viceversa. En aquest context, el rector de la UdG convoca un claustre extraordinari en què teòricament s’ha de votar la seva dimissió pels fets del 2 d’octubre, però que en realitat pretén netejar la seva imatge i culpabilitzar dels fets un dels sectors més combatius en l’oposició a la seva gestió, els i les estudiants assemblearis. En les intervencions de certs sectors del professorat comença a vincular-se els i les estudiants assemblearis amb ETA.
Amb el terreny preparat, doncs, els mossos d’esquadra presenten una denúncia al jutjat d’instrucció núm. 6 de Girona en què s’imputa quatre estudiants de la UdG -tots ells portaveus de les assemblees als òrgans de govern de la universitat i membres actius ens els moviments socials de la ciutat- per atemptat, lesions i amenaces a les forces de seguretat.

ETA sota les pedres

El dia 10 de gener del 2001 un artefacte esclata a la delegació de Defensa de Girona, i l’acció és reivindicada per ETA. Pocs dies després, comença una campanya de criminalització a través del Diari de Girona (per un suposat atestat dels mossos d’esquadra) en què es vincula un article aparegut a la revista Ardi Beltza sobre la repressió a Girona i l’atemptat a la delegació de Defensa. Amb aquest vincle s’acusa directament els moviments més combatius de la ciutat d’actuar d’informadors d’ETA.

Un micròfon a la Proa

El dia 3 de febrer del 2001 se celebrava a la nova casa okupada de Girona (Casal Popular la Proa) un acte de denúncia de la llei antiterrorista. Gràcies a l’observació casual d’un grup de veïns i veïnes es va poder detectar la col·locació d’un micròfon amagat en una de les finestres de l’edifici. L’endemà, representants de diversos col·lectius vinculats al casal van anar a denunciar els fets al jutjat de guàrdia (núm. 2) i van aportar el micròfon com a prova.
“Mano dura” a la UdG

El dijous 29 de març el col·lectiu d’estudiants CEPC va organitzar a la UdG un acte a favor de la llibertat d’expressió en què es va projectar el vídeo Periodistas, el negocio de mentir. L’acte va transcórrer amb plena normalitat, però l’endemà el Diari de Girona va intentar provocar una polèmica al voltant, en primer lloc, de la legalitat de la projecció i, en segon lloc, tornant a vincular sectors d’estudiants amb ETA. Malgrat que el degà de la Facultat de Ciències de l’Educació, on s’havia projectat el vídeo, ho havia autoritzat, la UdG va difondre un comunicat institucional en què afirmava que no s’havien projectat les “parts amenaçants” de la filmació. Probablement és cert que no es va projectar cap amenaça però és igualment cert que el vídeo es va projectar íntegre. Aquesta mentida descarada del rectorat va desembocar en l’escàndol.
El dilluns 2 de març el rector decideix prendre la iniciativa i en una entrevista a El Punt es presenta a ell mateix com a amenaçat per ETA i acusa la majoria assembleària del Consell d’Estudiants de col·laboradors d’ETA .
És en aquest context que el sector més reaccionari del professorat de la Facultat de Dret aprofita el clima de criminalització i el seu lloc de poder relatiu a les aules per intentar que es prohibeixi el cicle de conferències Introducció a la cara fosca de l’Estat de Dret. El 3 de març començava aquest cicle organitzat pel GAD (Grup Antirepressiu de Dret) amb una sessió sobre la llei antiterrorista i aquell matí amb cartells sense firmar però fotocopiats al departament de Dret Públic es va convocar una concentració de “rebuig” a l’esmentat cicle de conferències. Van acompanyar la convocatòria uns altres cartells amb el lema “Manos blancas? Mano dura! Fora ETA i els seus còmplices de la facultat” i, mentrestant, a la concentració un grup feixista organitzat esperava els ponents amb pals i ampolles. Només la reacció exemplar de molts i moltes estudiants que van omplir a vessar l’aula, va permetre celebrar aquella sessió i la resta del cicle, així com tallar almenys temporalment l’intent de fer callar els sectors més combatius de la Universitat.

Encartellar, operació clandestina d’alt risc

Una de les activitats quotidianes ha estat sempre encartellar la ciutat per manifestar posicions polítiques o anunciar activitats. A Girona les encartellades han comportat d’uns anys ençà persecucions policials espectaculars i sancions administratives de l’Ajuntament de Girona dirigides no a tots sinó només als col·lectius més combatius de la ciutat, emparant-se en una ordenança municipal que prohibeix encartellar en llocs no autoritzats... només que els llocs autoritzats no existeixen. Amb això es pretén d’una banda ofegar econòmicament a través de les sancions determinats col·lectius de la ciutat (més de mig milió pessetes acumulat) i, de l’altra, desgastar els membres d’aquests col·lectius per l’esforç que suposa haver d’organitzar mesures d’alta seguretat per poder sortir a encartellar escapant de l’assetjament de la policia.
Però si aquesta és la tònica habitual, quan els cartells enganxats a les parets són d’una temàtica que molesta especialment el poder establert llavors l’escalada de la intensitat de les intervencions policials augmenta proporcionalment. Així s’ha evidenciat en les encartellades contra l’exèrcit i la monarquia en ocasió de la desfilada militar o dels actes del 3 de març del 2001 contra la llei antiterrorista i per la llibertat de Diego Sánchez i Zigor Larredonda, moments en què un grup de quatre o cinc persones encartellant rebien en exclusiva la persecució de tres cotxes patrulla i dos vehicles camuflats de policia municipal i mossos d’esquadra, amb els corresponents agents estripant els cartells que s’havien penjat.
La darrera innovació de les forces de seguretat és no ja perseguir, identificar i sancionar administrativament, sinó retenir amb violència les persones que encartellen i denunciar-les cautelarment per atemptat a l’autoritat per si presenten denúncies per les lesions que els han provocat.