El perquè de tot plegat

Els fets ens demostren que l'únic futur que ens pot garantir aquesta globalització neoliberal és un futur d'incertesa, no es globalitza la solidaritat ni els recursos, es globalitza la pobresa i la misèria i s'amplia l'especulació i el control de la riquesa mundial en mans d'una minoria privilegiada, les barreres continuen existint, cada vegada més infranquejables pels més pobres. És del tot clar que en aquesta nova forma d'imperialisme en què es troba immersa Europa, en una cega competició amb els EUA i el Japó per consolidar-se com a potència econòmica, no hi tenen cabuda els valors com democràcia, llibertat i drets humans.

La globalització de què ens parlen amb el seu pensament únic és dissenyada i executada per les grans potències, les quals, actuen com a botxins de pobles fent augmentar cada cop més les diferències ja prou abismals entre rics i pobres, i ens fan coparticipants d'aquest genocici contra la humanitat.

Les estructures econòmiques són les grans estrategues, empreses multinacionals i organismes profundament antidemocràtics com el BM, l' FMI, o l'OMC, controlats pels estats més rics (EUA, Alemanya, Japó...) decideixen el futur mundial, converteixen els països del Sud en servils sucursals per a l'abastament dels rics i deixen per als seus habitants explotació i misèria.

Per consolidar i preservar certs privilegis els estats benestants utilitzen tots els mitjans al seu abast, els poders polític, judicial i legislatiu treballen per complaure les exigències econòmiques de l'Europa del capital, i en el cas de l'estat espanyol l'augment d'aquestes mesures neoliberals en poc temps ha estat espectacular.

Els atacs del PP, d'ençà la seva majoria absoluta, contra les minses conquestes laborals, socials i polítiques aconseguides en el postfranquisme són realment preocupants. L'entrada en vigor de la més dura llei d'estrangeria aprovada fins ara a l'estat espanyol, en el seu paper de policia fronterer d'Europa, anul·la els drets més fonamentals de les persones i les declara il.legals. Les constants reformes laborals i privatitzacions de les empreses públiques més rendibles deixen les classes més desfavorides sense cap mena de protecció social, la generalització de l'aplicació de la llei antiterrorista, llei que permet la pràctica de tortures, a tots els sectors crítics i la seva ampliació en l'aplicació també a menors ens posa en una situació de continu estat d'excepció que deixa pas a la més dura repressió policial i judicial en tots els àmbits de lluita, ja sigui el sector de la pagesia, l'estudiantil, l'ecologista...
La reacció social davant d'aquests fets és més que preocupant. La justificació d'aquests abusos la trobem al voltant del fenomen d'ETA, l'estat espanyol ha sabut fer quallar entre l'opinió pública -que sovint no s'explica les accions de l'organització armada- que en la lluita contra el terrorisme tot s´hi val. La manipulació mediàtica a què estem sotmesos deixa la societat en un estat de total alienació, sense capacitat d'anàlisi i per tant de reacció. Sovint també, l'estat fa la funció d'agitador social segons els seus interessos, així ens trobem en casos com el de l'aprovació de la llei d'estrangeria, en què és la societat mateixa, prèviament amb el terreny preparat i manipulada cap a les posicions de l’estat, qui reclama mesures encara més dures que fan perillar els mínims de relativa llibertat que encara es conserven.

Barcelona 92

Com dèiem, la pràctica de la repressió i la por per part de l'estat espanyol és una constant en la seva història, les mateixes mesures contra qualsevol crítica feta durant la dictadura són aplicades ara d'una forma més o menys subtil.
Per la similitud de les circumstàncies actuals, i pel greu cop donat als moviments d'esquerres que actuaven a Catalunya el 1992, i que va acabar amb la desarticulació d'aquests, no ens podem estar d'analitzar breument l'onada repressiva i el muntatge mediàtic a què van ser sotmesos. No només els moviments combatius van ser els afectats, el teixit social, del qual eren fruit, va quedar completament desestructurat.

L'any 1992 era un any gloriós per a Espanya, les olimpíades de BCN, la celebració del V Centenario i l’Expo de Sevilla donava una projecció internacional de l'estat com mai havia estat fins aleshores, la promoció de cara els inversors i la consolidació d'una Espanya forta i homogènia era una oportunitat única que tant el PSOE com CIU no podien deixar escapar. Ràpidament varen començar les crítiques des dels sectors d'esquerres i des de l'independentisme combatiu que veien els Jocs Olímpics com a instrument polític del PSOE, l'ús capitalista que se’n faria i l'impacte urbanístic que comportaria a les zones olímpiques.

Totes aquelles crítiques neguitejaven els partits polítics, que no permetrien cap incident en el transcurs dels jocs. La il·lusió d'uns jocs tranquils va fer que es preparés un ambient proper per a la forta onada repressiva, l'anomenada "Operació Gar-zón". Igual que ara, l'ús mediàtic que se’n va fer va ser brutal, es van vendre els jocs a la societat com la salvació de tots els problemes i va començar el procés de criminalització dels sectors crítics. Un cop assegurats que ETA no boicotejaria els jocs, van desviar l'atenció cap a Catalunya, l'estratègia era la mateixa: vincular qualsevol opinió crítica a possibles actuacions armades, un cop l'ambient està creat es desplega la repressió, les intimidacions i les amenaces provoquen la por en les persones i els fa creure que tothom és un possible objectiu. La medicina preferida per l'estat espanyol i la guàrdia civil contra les postures crítiques, la llei antiterrorista, va ser aplicada a tort i a dret. Es van practicar més de 60 detencions, la majoria dels/les detinguts/es van ser torturats/es i 32 persones van ser acusades de pertànyer a banda armada. L'“Operació Garzón” ha estat la més contundent pràcticada mai a Catalunya, almenys des de la malanomenada Transició Democràtica.

Evidentment l'objectiu d'aquesta operació era garantir uns jocs tranquils i sense incidents, però hi ha una segona raó i potser la més important, l’objectiu era el desmantellament del teixit i infraestructura que havia anat assolint l'independentisme - cop del qual encara ara es ressent- , i de qualsevol moviment combatiu que pogués sacsejar la societat durant el 1992 i en el futur.

L'estratègia de l'estat espanyol va tenir els fruits esperats, tot i que la resposta social d'aleshores va ser contundent -així s'explica en part l'amnistia dels presos del 92- els moviments de l'esquerra no van superar el cop, les tècniques de desgast amb què actuaven van assegurar la tranquil·litat i la calma i van deixar un poble durament reprimit i un estat que continua torturant impunement.
Aquesta onada represiva va afectar molt especialment les comarques gironines, fins al punt que pràcticament no tornem a trobar estructures capaces d’impulsar grans mobilitzacions fins que una nova generació d’activistes que no han patit directament la repressió del 92 s’incorpora a la lluita política.

A poc a poc neixen petites organitzacions: l’any 93 s’okupa a Salt La Maret que es mantindrà com a punt de referència durant 5 anys, el moviment antimilitarista i insubmís, la plataforma revolucionària d’estudiants de secundària, la mesa cívica pels drets socials… i més endavant, les assemblees d’estudiants de la UdG i les primeres okupacions a Girona. En aquest context de reorganització incipient, la repressió hi és present, es manté un control i seguiment però en molts casos no hi ha intervencions policials i judicials manifestes. Així en casos com ara l’okupació d’una ETT per part de la Mesa Cívica o els tres primers desallotjaments a Girona el procés judicial s’arxiva de bon principi. Només en casos molt concrets de lluites més avançades com ara la insubmissió la repressió és més evident.
Aquest procés de reestructuració es consolida els anys 1999 i 2000 amb un creixement del teixit d’organitzacions combatives i un increment de mobilitzacions: la convocatòria de la Mesa Cívica per l’1 de maig aconsegueix més participació que la dels sindicats oficials, les manifestacions d’estudiants en defensa de l’ensenyament públic arriben a reunir 3000 persones, les assemblees d’estudiants a la UdG aconsegueixen el 70% de representació al claustre, neixen dos casals independentistes i el Casal Popular Els Químics consolida per primera vegada un centre social a Girona.